dijous, 17 d’octubre de 2019

Una merda que no es pot explicar.


Durant aquests dies, ara fa set anys, estàvem llogant un local i pensant com omplir una botiga amb discos de bandes i segells locals. Estàvem il·lusionats, i jo acabava de deixar el curro per fer algo totalment suïcida. Una mena d’activitat auto-destructiva on poder aniquilar els pocs estalvis després de quinze anys d’un curro de merda. Finalment el 8 de desembre de 2012 obríem Ultra-Local Records, una petita botiga de discos de barri, al Poblenou.

Amb l’ajuda dels amics i la família, i ninguna relació amb cap persona del sector, vam tirar endavant una puta locura sense sentit. El primer any ens el vam passar coneixent persones, segells, distribuïdors, majoristes... i anàvem a buscar discos a casa mateixa de la gent. Les rutes amb bici pel matí, carregant discos i fent visites, eren una gimcana gairebé impossible de fer ara mateix. Però llavors tot tenia un sentit. Autodestruïr-nos o almenys intentar-ho.

Va anar passant el temps i no arribava el moment de tancar. Que pollas estàvem fent malament? Per què cony seguíem oberts? Allò només tenia que durar quatre mesos i estàvem celebrant el primer aniversari. Havíem conegut a molta gent, a bandes que admirem, a segells independents que lluitaven de la mateixa manera que nosaltres. Res tenia sentit, però molava que no en tingués. Una puta causa perduda, unes ganes de salvar les coses per les que ja ningú pregunta. Un puto disco. Algo que és material, una cosa innecessària. Que contamina, que és producte de la industrialització… jo que sé…

Però un disc guarda records, petites porcions de vida. Una merda que no es pot explicar, i que no necessitem explicar. Un disc no és una tarifa mensual d’alguna cosa que et diuen que és imprescindible. És algo que no serveix per res. I això el fa únic. Comprar discos en una botiga de discos tenint Amazon o podent-lo escoltar per l’Spotify és com un acte d’autoconvenciment pel que gairebé vols lluitar. I aquesta lluita absurda és la que ens fa aguantar. Fa que no arribi mai el terra on t’has de fotre la gran hòstia.

Aquests set anys de vida els celebrem amb el convenciment de continuar aquest descens mortal tant vital. Encara amb més ganes. Hem aguantat gràcies a la gent que ha vingut a comprar discos i a les bandes i segells locals que ens han recolzat i ens continuen fent costat, perquè en el fons ens mou la mateixa merda. Sabem que algun dia acabarà, potser per falta de diners, o potser perquè tot canviarà i serà millor. Però mentre estiguem vius seguirem intentant vendre, canviar i parlar de discos amb la parròquia, a qui estimem com una família. També amb un futur propòsit de buscar ajudes econòmiques que ens permetin seguir en un espai, que mentre estiguem nosaltres, no hi estarà cap multinacional. Finalment sentim cert orgull per no haver utilitzat les paraules “cultura” i “gratis” durant aquests set anys.

Ultra-Local Records