113 PASOS D'UN DISSABTE

 Ei hola, que tal?

Dissabte passat va estar molt bé. Si. Molt bé. Saps quan et retrobes amb la música? Doncs una mica això. Portàvem un temps amb els sentiments i les ganes desconnectades dels discos i la música, però dissabte ens vàrem reconciliar, per una estona, d'una molt bona manera.

El dia començava amb el neguit clàssic de quan tenim presentació a la botiga. Aquelles ganes que passi tot i que no hagi passat res. Que no vingui la policia, que ningú prengui mal i que cap veï es molesti. Aquesta sensació la tenim sempre. Fa solete, arriba l'Amós amb dues cerveses i anem fent lloc a la botiga. Cap a les 12 comencen a arribar els Diablo de Shanghai. Avui presenen el seu disc 113 Pasos En El Ensenche, editat en vinil per Candorro aquest 2024, tot i que ja va sortir en digital de la mà de'Estudio Mazmorra.

Ja els hem vist uns quants cops i sabem que ens agraden molt en directe. Amb aquest disc han aconseguit que en estudi encara ens afgradin més que abans i ara ja són banda preferida. Es va parlar de fer una acústic. Deien no se que amb uns clarinets. Però ahir a la tarda vaig rebre un missatge, que si teníem bateria. O sigui que la cosa anirà per un mini bolo. Arriben amb uns petits amplificadors i això em tranquil·litza. A vegades hi ha gent que no sap que som una botiga de discos. Montem tot i la gent va arribant. Es compren unes birres, unes ampolles de Marttini, uns chetos... tot això. La gent es queda per fora i quan passen quinze minuts de la una del migdia comença el concert.

Abans de fotre-li canya a les guitarres i demés, conviden a xerrar una estona a la persona responsable de la portada Zuha Bari. La xerrada la fa en anglès perquè és de fora i jo no m'entero gaire, però en Victor ja em va explicar algunes coses de la portada. Que si el 113 pasos és la distància d'un xanfrà de l'eixample i que els balcons que surten al dibuix son els projectes de carrera del Juanito i de la mateixa Zuha, quan estudiàven arquitectura. El dibuix em flipa i l'he copiat en el cartell. Ara si, comença el concert.

Comencen amb "Flores a Mercedes" i em sembla molt bona idea començar amb aquest exercici coral. Mola. Després van desgranant més de la meitat de les cançons del disc. Destaquen "113" " Prohibido el Paso a Toda Persona Ajena a la Obra / Las Glorias" i "Tabaco". Crec que no fan "HIMALAYA. Pura energia i visceralitat, amb molta classe i gust per una música essencialment bàsica però rica d'arrenjaments i sofiticació desenfadada. Tenen un rollazo brutal i el concert passa ràpid i recuperant un parell de temes anteriors al disc que presenten avui. Bravo!Després vénen algunes samarretes, uns quants discos i van firmant i bebent rodejats d'amics i admiradors.

Per la tarda intento dinar en algun moment mentres va passant poca gent per la botiga. Aquesta nit anem a veure a Invisible Harvey i a Cómo Vivir En El Campo a l'Heliogàbal. Arribem justos i només podem veure una estona d'Invisible Harvey. No ens fa mal ja que l'hem vist un parell de cops darrerament. Suposem que haurà estat genial, com sempre, i li haurà dedicat cançons i trossos de cançons a tot el personal. En Dimas és un crack. Agafem puesto al lateral, on la rampa. La sala està plena i els de Madrid comencen amb les seves instrumentals introductories. En principi estan presentant el seu últim disc Yiyi (El Genio Equivocado, 2024) però la primera que fan pertany al seu disc anterior "Siempre te he amado, nunca he dejado de quererte, toda mi vida es para ti" (El Genio Equivocado, 2020). Així que la cosa apunta que serà una barreja més que agradable dels dos discos, ja que la pandèmia va fustrar els concerts del disc de 2020. A nosaltres ens sembla genial. 

Crec recordar que comencen amb "Starry Belle" però potser hi ha una prèvia, no recordo bé. El so de la sala es va acomodant i comparteixen escenari amb la magnífica veu femenina de la Begoña Casado (crec que és ella, no estic segur i demano disculpes si no és així). La barreja de cançons dels dos discos és una gozada, son boníssims, una mena de Yo La Tengo madrileño, el nou bateria està a l'alçada i el concert és immaculat. Ens arriben amb força i per vena "Por Favor Mátame" i "Costilla" "Rubí"... "Algo que nos haga felices"... joder, és que totes són increïbles. 

La recta final fan la clàssica versió (que ara no recordo, però era genial) i van tocar també la sintonia del Songhunter d'icat <3. Suposem que l'Hinojosa es tornaria boig buscant el mòbil per captar aquell moment. Acaben amb "La Partida" tocada d'una manera molt especial, on la bateria estava a un volum mínim però en un primer pla la caixa, i la guitarra i el baix, d'en Miguel, suament acompanyaven les veus susurrants de la Begoña i en Pedro. Buf quina meravella de final. Així si! Visca la música, visca els discos i tot!